Descobrint el virus de la Hepatitis B
Tot i que la Hepatitis es coneixia fa segles, abans de la Segona Guerra Mundial els metges no sabien que estava causada per un virus. Es suposava que era contagiosa perquè les epidèmies d’hepatitis ocorrien amb freqüència en condicions d’aglomeració i higiene precària, però com es transmetia de persona a persona era un misteri.
El progrés per a resoldre el misteri el va realitzar a 1940 un metge britànic nomenat MacCallum, el qual estava especialitzat en malalties hepàtiques. Però, a MacCallun no li preocupava tan la hepatitis com la mortal febre groga que transmetien els mosquits, que estava matant a soldats en Àfrica i Amèrica del Sud. De fet, estava al càrrec de la producció d’una vacuna per a la febre groga, i es va quedar sorprès al descobrir que una considerable proporció de soldats als que se’ls va administrar la vacuna contra la febre groga desenvoluparen hepatitis pocs mesos després.
La vacuna contra la febre groga contenia plasma humà i MacCallum tenia coneixement, ja que s’havia informat d’altres casos d’hepatitis en la bibliografia mèdica, que desprès d’haver inoculat vacunes que contenien plasma humà, alguns pacients havien desenvolupar malalties de forma secundària derivades de la inoculació de la vacuna. També tenia coneixement d’alguns casos en els que desprès de la utilització de xeringues sense esterilitzar en el tractament de la diabetis o de malalties venèries, aquests instruments podien contenir partícules de sang inclús desprès de netejar-los (sense arribar a la esterilitat). MacCallum va començar a sospitar que la hepatitis podria ser causada per algun factor que fora transmès per la sang humana.
Una sèrie d’observacions de voluntaris realitzades per MacCallum i altres durant la guerra i poc desprès, van enfortir aquesta hipòtesi i van evidenciar que la hepatitis també es podia transmetre per altres medis distints a la sang. MacCallum va inventar el terme “Hepatitis A” per a la forma de la malaltia que es transmet principalment per el menjar o la beguda contaminades amb quantitats mínimes de matèria fecal i el terme “Hepatitis B” per a la forma que es transmet principalment per exposició a la sang contaminada.
Durant la següent dècada i mitja, investigadors de molts laboratoris van tractar, sense resultat satisfactoris, d’aïllar els agents infecciosos que causaven els dos tipus d’hepatitis. Els científics sospitaven que els organismes culpables eren virus perquè eren el suficientment xicotets com per a passar a través d’alguns dels filtres més finets utilitzats als experiments, però els científics no podien cultivar-los per identificar-los i estudiar-los.
A mitjans de la dècada de 1960, la investigació de la hepatitis havia arribat fins a un punt mort prou descoratjador. Aleshores, Baruch Blumberg, qui no estava treballant sobre la malaltia en aquells moments, va aconseguir un significatiu avanç en el coneixement de les causes de la hepatitis. De fet, Blumberg estava interessat en una qüestió molt més senzilla, per què algunes persones eren més propenses a patir determinades malalties que altres?
Pocs anys desprès, va començar a sospitar que les diferències en la susceptibilitat eren producte de variacions en l’estructura genètica de distintes poblacions ètniques, però encara no s’havien inventat les ferramentes de la biologia molecular moderna que actualment permeten als científics vincular la susceptibilitat a malalties amb variacions genètiques. En aquella època els investigadors que intentaven detectar diferències genètiques que pogueren vincular-se a la susceptibilitat amb malalties buscaven diferències hereditàries en determinades proteïnes de la sang. Es pensava que en alguns casos aquestes diferències, nomenades polimorfismes, es mantenien a través de generacions, perquè atorgaven a aquells que les tenien un avantatge per a la supervivència, tal com la resistència a una malaltia.
A finals del 1950, Blumberg va començar una investigació amb l’objectiu de descobrir nous polimorfismes en les proteïnes de la sang. Amb aquesta finalitat, va començar a obtindre mostres de sang de poblacions de tot el món.
Blumberg, en col·laboració amb Alter, va utilitzar la innovadora tècnica (en aquells moments) de la difusió en gel d’agar per analitzar les reaccions del plasma dels pacients que havien rebut varies transfusions (per exemple, hemofílics o pacients amb leucèmia) amb diferents plasmes que havia anant reunint Blumberg procedents de persones amb diferents orígens i de diferents països.
Gràcies a la reacció que va ocórrer entre el plasma d’un aborigen australià i un d’un pacient hemofílic de Nova York, es va arribar a la conclusió de que un únic i estrany antigen provocava la reacció entre els diferents tipus de sang.
Aleshores, quin era aquest antigen? Com sols ocorria en senyalades ocasions, era improbable que es tractés d’un antigen provocat per la variació genètica en la sang humana. Era més probable que es tractés de una font infecciosa.
Intrigats per aquesta qüestió, Blumberg i Alter, van realitzar anàlisi del plasma de l’hemofílic en qüestió amb milers de mostres d’altres plasmes. L’antigen rarament es trobava en la sang de pacients normal, però es trobava amb freqüència en pacients hemofílics i amb leucèmia. Els investigadors denominaren a la misteriosa proteïna “Antigen australià (Aa)”.
Quan el viròleg Alfred Prince, del Centre de sang de Nova York, va tindre coneixements dels estudis de Blumberg, va iniciar un experiment a mediats de la dècada de 1960 que finalment confirmaria el vincle entre l’Aa i la hepatitis.
A finals del 1970, les probes acumulades fins aquell moment van portat a tots els treballadors i investigadors involucrats en el tema a la mateixa conclusió: lAa formava part del virus que causava la Hepatitis B.
En aquest punt, la nomenclatura de l’Aa es va canviar per HAA, sigles en anglès per a l’antigen associat a la hepatitis; actualment es denomina oficialment HBsAg.
Tots els pacients hemofílics i amb leucèmia, la sang dels quals mostrava una elevada incidència de HBsAg havien necessitat transfusions freqüents i, per tant, era més probable que hagueren rebut sang contaminada amb el virus de la Hepatitis B.
Com a conseqüència, la incidència de hepatitis post-transfusió era prou elevada; en alguns estudis, la malaltia es va desenvolupar en la meitat dels pacients que van rebre gran quantitat de transfusions degut a tractaments quirúrgics importants. La comunitat mèdica va reconèixer que si es poguera analitzar mitjançant una prova adequada la sang contaminada amb HBsAg, es podria reduir dràsticament la incidència de la malaltia.
Però, els avantatges del descobriment del HBsAg – Hepatitis B es va estendre molt prompte més enllà de la protecció front a la Hepatitis B de les persones que rebien transfusions fins a la protecció de totes les persones front a la malaltia.
La idea de la producció d’una vacuna prompte va guanyar popularitat, però aquesta idea es va veure obstaculitzada perquè, en el seu plantejament inicial, es necessitaven grans quantitats de sang portadora del virus, i açò suposava que la sang podia estar contaminada amb altres virus.
Per aquest motiu, William Rutter i els seus companya van proposar desenvolupar una vacuna per a la Hepatitis B preparant partícules de HBsAg mitjançant tecnologia recombinant. Aquest nou procés garantiria l’absència de contaminació d’altres fonts i permetria la producció de grans quantitats de la vacuna.
El concepte de producció d’una vacuna d’aquesta forma era totalment nou. Desprès de clonar el virus de la Hepatitis B i obtindre la seqüència genètica del HBsAg, Rutter i els seus col·legues van desenvolupar un medi de producció de partícules utilitzant un sistema model que es basava en cèl·lules de llevat. Es va aconseguir produir amb èxit partícules pures de HBsAg a partir de cèl·lules de llevat modificades genèticament.
Aquesta vacuna recombinant va ser la primera del seu tipus en tindre una aplicació i utilització en humans, i el seu ús generalitzat va ser autoritzat per primera vegada per la Food and Drug Administration dels Estats Units en 1986, després de 9 anys d’investigació.




